avançant d'esma pel camí de l'aigua,
se'n ve la vaca tota sola. És cega.
D'un cop de roc llançat amb massa traça,
el vailet va buidar-li un ull, i en l'altre
se li ha posat un tel: la vaca és cega.
Ve a abeurar-se a la font com ans solia,
mes no amb el ferm posat d'altres vegades
ni amb ses companyes, no: ve tota sola.
Ses companyes, pels cingles, per les comes,
pel silenci dels prats i en la ribera,
fan dringar l'esquellot, mentres pasturen
l'herba freca a l'atzar... Ella cauria.
Topa de morro en l'esmolada pica
i recula afrontada... Però torna,
i baixa el cap a l'aigua i beu calmosa.
Beu poc, sens gaire set. Després aixeca
al cel, enorme, l'embanyada testa
amb un gran gesto tràgic; parpelleja
damunt les mortes nines, i se'n torna
orfe de llum sota del sol que crema,
vacil·lant pels camins inoblidables,
brandant llànguidament la llarga cua.
Poema de Joan Maragall.
Este poema viene a decir que siempre hay alguien que marca una diferencia respecto al resto del grupo, que va por libre, y que por ser diferente el resto lo dejan de lado. Sé que muchos se preguntarán por qué el poema lo explico y no lo subo traducido, pero no lo traduciré, no romperé el poema original, todos deberían entender las palabras que hay ahí escritas teóricamente, a no ser que en realidad no sea el lector de Valencia, Baleares o Cataluña, en ese caso está ahí la explicación.
En algún momento de la vida, muchas personas somos esa vaca ciega que pese a andar sola y ser patosa, lucha por seguir adelante con o sin ayuda.
No hay comentarios:
Publicar un comentario